Recomanacions Literatura

Añadido el: 07/06/2012

LU XUN:  ““DIARI D’UN BOIG I ALTRES RELATS””

Edicions de 1984. Traducció de Carles Prado

Diari d’un boig i altres relats ens presenta un recull de nou contes de Lu Xun escrits entre el 1918 i el 1925 i que, tant per la seva qualitat literària com pel seu component humanista i de crítica social, esdevenen una bona mostra de l’obra d’aquest autor, considerat el pare de la literatura xinesa moderna.

El llibre inclou també el pròleg que Lu Xun va escriure a la primera edició del seu recull Crit de combat. Es tracta d’un text autobiogràfic en el qual l’autor explica breument el seu ideal humanista i les raons que el van dur a publicar la seva obra. Amb la lectura d’aquest pròleg, Lu Xun ens fa partícips de la seva angoixa davant la mesquinesa de l’esperit de la societat xinesa del seu temps i de la necessitat de trobar un remei per a aquesta malaltia que corrou fins al fons l’ànima del poble xinès.

En aquest sentit, sorprèn la vitalitat moral, l’afany i la fe de l’autor davant la desesperança que traspua de la lectura d’aquests contes. Perquè la veritat és que, en llegir-los, sembla envair-nos un halo de desolació i desassossec que, tot i saber quin és el focus de la malaltia que s’ha d’eradicar, ens omple de desesperança. Un “no hi ha res a fer”, una resposta com ara “la malaltia està tan estesa, és tan enorme, que més val deixar les coses tal com estan”, sembla que seria la solució més còmoda i més realista als conflictes que presenta Lu Xun.

Aquesta sensació de no poder fer res és segurament la mateixa que ell devia experimentar abans de decidir-se a donar a conèixer els seus relats. En el seu pròleg ens explica com l’amic Jin Xinyi el va encoratjar a publicar. Per convèncer-lo li va posar com a exemple una casa de ferro blindada i plena gent adormida que, si no en surt, aviat morirà ofegada. ¿Què és millor, deixar que morin tots, plàcidament però de forma irrevocable, o despertar-los perquè intentin fer alguna cosa, tal vegada inútil, per salvar-se? Va ser aquest plantejament el que va animar Lu Xun a publicar la seva obra. Ell no té la clau per obrir la porta que alliberi el poble d’aquesta agonia espiritual, però amb els seus relats aconsegueix despertar i sacsejar l’ànima fins ara tranquil·la del lector. És en aquest despertar on rau l’esperança de Lu Xun.

Lu Xun va viure entre el 1881 i el 1936, un període turbulent i de convulsions polítiques i socials, a cavall entre els darrers anys de sobirania de la dinastia Qing i l’inici de la revolució maoista. Aquesta inestabilitat és clarament reflectida en els seus contes, en els quals es palesa la crueltat d’un poble despietat que és capaç de gaudir de l’espectacle d’una execució, l’egoisme, la hipocresia i la brutícia moral que infecta tota la societat xinesa d’aquella època, des de les classes més humils fins als seus dirigents, siguin del signe que siguin. Són contes de caràcter costumista, ambientats en poblacions rurals; societats colpejades per la por, per la pobresa, per la incultura i per un aferrissament a la tradició i a la superstició tan arrelat que emboira qualsevol petita escletxa d’esperança.

Aquestes escletxes d’esperança, tan fràgils, són sovint els seus herois. En realitat, els herois de Lu Xun són antiherois, homes i dones alienats voluntàriament o forçadament, als qui la societat rebutja i escarneix. Ara bé, malgrat tota aquesta amargor i tota aquesta angoixa, gairebé tots els seus relats estan tenyits d’una bona dosi de sàtira que ens commou, que ens arrenca el somriure i fins i tot una rialla.

Lu Xun era un bon coneixedor de la cultura occidental i partidari de la modernització de la Xina. Aquest anhel de modernització i d’occidentalització és present en la seva obra, no solament pel fet que molts dels seus herois siguin gent intel·lectualment oberta i inquieta, sinó també per la seva crítica a la intransigència dels costums, a les abominables pràctiques mèdiques i a les creences religioses tradicionals. Però sobretot, aquest afany de modernització es palesa en el fet que Lu Xun creia fermament que calia utilitzar la llengua vernacla en la literatura a fi d’aconseguir la modernització de la cultura xinesa. Diari d’un boig és un dels primers textos literaris xinesos que deixa de banda la llengua dels clàssics per expressar-se en la llengua del poble.

En definitiva, cadascun d’aquests contes és una peça extraordinària, un plaer literari que, a més a més, ens acosta a l’ideal humanista del seu autor i ens immergeix en la societat xinesa de la seva època fins al punt d’angoixar-nos o, si més no, de fer-nos comprendre com l’angoixa devia turmentar l’ànima de Lu Xun.

La traducció, a càrrec de Carles Prado és excel·lent, crec que immillorable. Els lectors catalans podem estar ben contents i agraïts de tenir a l’abast, en català i en una traducció de tanta qualitat, l’obra de Lu Xun.

 ©Alibri Llibreria

------------------------------------------------------------------------

Graciliano Ramos:  “Vides seques”

Editorial Adesiara, desembre 2010

Aquesta novel·la, escrita per l’autor brasiler Graciliano Ramos  entre els anys 1937 i el 1938, narra les vicissituds del mulato Fabiano i la seva família que, a causa de la sequera extrema, es veuen impel·lits a abandonar el lloc on viuen i experimentar una àrdua marxa a fi de trobar un indret que els permeti viure en unes mínimes condicions de dignitat.

 Tot al llarg del camí, l’autor ens fa partícips amb una cruesa d’imatges i descripcions que corprenen, de les condicions extremes de supervivència d’aquesta família enmig d’un paratge àrid i inhòspit que impossibilita el desenvolupament de la vida humana i animal. Es tracta de la catinga, l’ecosistema propi d’aquesta regió del nord-est del Brasil, en què fins i tot els elements naturals semblen confabular-se contra l’existència del Fabiano i la seva família.

 I així com es veu amenaçat per aquesta naturalesa inhòspita, el Fabiano també se sap amenaçat i humiliat pel seu patró, l’home blanc, i per un govern injust que tan sols pretén el seu subjugament.

 La manca d’educació i escolarització, el xoc entre el món urbà i el món rural, tan primitiu, la injustícia de les diferències socials, els complexes d’inferioritat i, molt especialment, la indefensió a què es veu sotmès en Fabiano per causa del seu limitadíssim domini de la llengua, són temes cabdals d’aquesta novel·la, que és tan viva que fins i tot deixa que ens escolem en el pensament i, sobretot, en els desitjos i frustracions de cadascun dels personatges que en són protagonistes. Tots ells, cadascun a la seva manera, tenen una fràgil esperança en un futur millor però incert i, d’alguna manera, temible. 

Sens dubte es tracta d’un gran llibre que, no és d’estranyar, està considerat com una de les millors obres de les lletres brasileres.

 ©Alibri Llibreria

--------------------------------------------------------------------------

Muriel Spark: “Las señoritas de escasos medios”

Editorial Impedimenta, gener 2011

La novel·la, ambientada a la ciutat de Londres a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, entre la primavera i l’estiu de 1945, es desenvolupa, tret d’alguns episodis concrets, a l’interior del Club May of Teck, una antiga casa victoriana reconvertida en residència per a noietes amb pocs mitjans econòmics, que s’hi troben de pas mentre el futur no els ofereix una millor oportunitat.

És en aquest petit món aïllat, ventilat per les reiterades visites dels amants, que el lector pren part activa com a observador de la vida i les intrigues d’aquest grup de noies més o menys atractives i enamoradisses, més o menys cultivades, amb els seus diferents orígens i amb les seves manies i rareses que fan que la novel·la esdevingui una lectura còmica i tràgica ensems.

Es tracta d’una novel·la entretinguda i interessantíssima per tal que ens mostra, en els breus espais transcorreguts fora de Club o endevinada a través de les converses i les visites externes, la situació, sobretot anímica, del Londres d’aquella època de pobresa i continència econòmica. 

Resulta interessant també per la imatge peculiar del món literari i editorial que ens presenta, un món tancat i ple d’intrigues que, com el de les noies del Club, es veu assotat per la penúria de l’època.

I tot això, a través d’una sèrie de successos privats perduts, com diu Muriel Spark, enmig del pandemoni generalitzat.

©Alibri Llibreria 

 

--------------------------------------------------------------------------

ISAK DINESEN (pseud. de Karen Blixen, 1885-1962 LA HISTÒRIA IMMORTAL”

Viena Edicions, novembre 2009

 La Història Immortal  narra la història d’un ric i vell comerciant anglès establert a Canton. Es tracta d’un multimilionari de caràcter hermètic i poc afecte a les relacions socials i amistoses, temut i fins i tot odiat per les persones que l’envolten.

 Un bon dia, fastiguejat d’estar-se ajagut al llit a causa de la malaltia, demana al seu comptable i escrivent que li llegeixi en veu alta. L’únic material de què disposa són els llibres de comptabilitat, els contractes i altres documents comercials, que l’empleat rellegirà nit rere nit fins a l’avorriment.

 Arriba el dia en què el vell senyor de Canton, cansat d’escoltar sempre el mateix, deixa anar un tímid suggeriment al seu escrivent: ¿Havies sentit a parlar mai de llibres que no tracten de compres i vendes, sinó d’altres coses? ¿Llibres que la gent escriu perquè els altres els llegeixin?

 L’escrivent, sorprès però resolt a satisfer el desig del seu amo, decideix llegir-li el text de la Profecia d’Isaïes. La lectura pertorba desagradablement el vell, que no se sap avenir al fet que pugui haver-hi algú que escrigui coses tan insensates que mai no s’acompliran.

 Per il·lustrar l’escrivent sobre com ha de ser una bona història, el ric comerciant es resoldrà a explicar-ne una que creu haver passat de debò. Però resultarà que, lluny de ser certa, no serà res més que una fanfarronada contada per mariners somiadors. Profundament irritat, el multimilionari, en la seva supèrbia, ambicionarà reconstruir-la a fi de convertir-la en una història real, en una història que pugui donar fe de la seva omnipotència, del seu poder sobre el destí en general i dels homes en particular. El desenllaç resultarà, però, del tot insospitat.

 Es tracta d’un conte d’una bellesa exquisida que, com és característic en l’obra d’Isak Dinesen, està explicada en un llenguatge senzill però contundent i en què el destí i la impossibilitat d’influir en el seu joc capriciós, i la insignificança dels béns materials enfront de la sublimitat de l’amor, en són un tema central. 

 ©Alibri Llibreria

 

-----------------------------------------------------------------------------

JOHN STEINBECK: “El PONI ROIG”

 Viena Edicions, febrer 2011

El llibre “El Poni Roig” el conformen un recull de quatre relats, dels quals el primer dóna títol al conjunt, un conte que té com a eix central dels esdeveniments la figura d’un petit poni que en Jody, un nen d’uns deu anys, rep com a regal del seu pare amb la condició de fer-se’n càrrec ell tot sol.

 L’acció dels quatre relats, ordenats de forma cronològica, se situa en un ranxo de Califòrnia on el menut viu amb els seus pares i en Billy Buck, un empleat de la finca amb qui manté una relació de tendresa excepcional. A més d’aquests personatges, hi ha altres elements que proporcionen unicitat i coherència a l’obra en el seu conjunt, on el desengany i la frustració en són els leitmotivs principals, i que sovint trobem com a punt final d’una experiència de gran alegria i plenitud.

No es tracta només de la frustració de l’infant davant d’uns fets concrets i reals, com n’és la mort d’un ésser estimat, sinó també del profund desengany que experimenta de les persones que l’envolten i que conformen el món dels adults: el nen se sent decebut davant la crueltat del pare, un home insensible i mesquí que menysprea els éssers vulnerables, però també davant l’error d’en Billy, en la saviesa del qual confiava plenament.

 Hi són presents l’admiració i la fascinació infantils per certs objectes i certes persones. Fascinació per les muntanyes i per allò que és llunyà i desconegut, i admiració sense mesura per en Billy Buck, pel Gitano que un dia els visita, o per l’avi humiliat que va viatjar en una caravana i va lluitar contra els indis en uns temps que semblen remots.

 En tot el conjunt hi trobem un cert regust agredolç, no només per tot això que s’ha dit fins ara, sinó també per la disparitat dels sentiments del petit Jody. Sorprèn descobrir al costat d’un amor i d’una compassió càndidament infantils, una crueltat gratuïta i ferotge vers animals innocents i indefensos: l’ocellet al qual esclafa el cap amb una pedra, l’alegria desfermada que experimenta davant l’imminent extermini dels ratolins del paller, la pedra que llança al gos amic que el saluda en un mal moment, o els petits rèptils que s’ofeguen dins la carmanyola del dinar.

 És, en resum, un recull de relats exquisits però colpidors, que parlen sobretot del desencant i de la frustració, el preu elevadíssim que haurà d’abonar en Jody a l’hora d’iniciar els seus primers passos en el complicat món dels adults, tan aspre i tan cruel, i on res no ens és donat de franc ni per sempre. 

 ©Alibri Llibreria

---------------------------------------------------------------------------------

STEFAN ZWEIG: “LA IMPACIÈNCIA DEL COR”
Quaderns Crema, novembre 2010


Malgrat que el seu títol suggereixi una història d’amor, “La impaciència del cor” no és -o no és només- una novel·la d’amor. L’amor no és el tema principal del llibre, sinó que n’és només el fil conductor, el marc que Stefan Zweig empra per parlar d’allò que és el veritable nucli de l’obra: la compassió.

El personatge principal és un jove i prometedor oficial de l’exèrcit austrohongarès, el tinent Anton Hofmiller, que un bon dia rep una invitació extraordinària per visitar el sumptuós castell dels Von Kekesfalva, una opulenta i nobiliària família de la qual esdevindrà un hoste assidu. La companyia és tan agradable que les visites del tinent aviat es consagraran com un hàbit dins de la rutina diària del castell, on cada dia esperen la seva arribada amb gran deler. La malaurança voldrà, però, que la dissortada Edith, la filla esguerrada del magnat Kekesfalva, s’enamori fogosament del tinent, el qual, tret de la compassió per causa de la seva invalidesa, no serva cap mena de sentiment que pugui correspondre l’amor de la noia. Arribats a aquest punt, la novel·la, més que no pas una història d’amor, esdevindrà
una novel·la profundament psicològica i d’introspecció, que tindrà com a tema cabdal la compassió.


La compassió, que generalment entenem com una virtut –una persona compassiva sol ésser digna d’admiració i de respecte–, pot esdevenir funesta quan no és altra cosa que el fruit del turment que provoca en un mateix el fet d’ésser testimoni de la desgràcia aliena, no per la desgràcia o el desgraciat en ells mateixos, sinó pel suplici que suposa el fet d’ésser-ne espectador, talment com aquell qui tanca els ulls davant la tortura d’un gos apallissat cruelment, i que per covardia o feblesa no intervé per aturar el malfactor, o aquell qui menteix un malalt per no haver d’afrontar una veritat que podria ser dolorosa i incòmoda. Es tracta doncs, de la impaciència del cor que
malda per alliberar-se d’aquesta angoixa punyent que el tenalla enfront de l’infortuni aliè.


A aquesta mena de compassió fàcil i covarda, a aquesta llàstima que senten els dèbils i que no deixa de ser un plaer (perquè, qui no gaudeix en el paper de bona persona?), Zweig hi contraposa una altra, autèntica, que és la d’aquell qui davant del sofriment actua, i no pas amb engany, sinó que implicant-s’hi amb la veritat i fins a les últimes conseqüències. D’aquesta veritable compassió n’és el representant el Dr. Condor, l’entranyable i intel·ligent metge de la família Von Kekesfalva. 

Fins aquí s’ha tractat de la compassió referida a aquell qui la prodiga, però el llibre para també una atenció molt especial en aquell qui és víctima de la compassió, en el tolit que no pot prendre part del ball entusiasta dels seus companys, en la impaciència del cor d’aquell qui estima amb vehemència i no és correspost, i que se sap enganyat i estimat només per compassió.

Com a punt final d’aquesta ressenya, voldria dir que “La impaciència del cor” és una novel·la exquisida, profunda, que ens obliga a un exercici d’atenta reflexió i que ens fa fruir de goig en l’experiència d’aquesta reflexió. És alhora una novel·la fluida, molt entretinguda, en què en cap moment decau l’interès i en la qual constantment ens rosega l’angoixa per saber què passarà després.
Així com hi ha llibres per als quals costa trobar un moment per posar-s’hi, en aquest succeeix tot el contrari: es fa difícil trobar el moment d’interrompre la lectura d’aquesta novel·la que, malgrat la seva extensió, esdevé massa curta. Voldríem més, llegir-ne més i aprendre’n més.

Mereix ser esmentada la traducció, exquisida i digna d’elogi, de Joan Fontcuberta.

 ©Alibri Llibreria

----------------------------------------------------------------------

FRIEDRICH DÜRRENMATT: “LA PROMESA”

Viena Edicions, març 2011

Aquesta novel·la policíaca del polifacètic autor suís Friedrich Dürrenmatt m’ha fetrecordar de bon començament el conte popular de La Caputxeta Vermella. La Caputxeta Vermella és un antic conte europeu de transmissió oral del qual hi hahagut moltes versions al llarg dels segles, la més popular de les quals és la que van ferels germans Grimm l’any 1812.

En la seva versió, Jacob i Wilhelm Grimm van comptar amb tres fonts: per una banda, la del francès Charles Perrault, qui l’any 1697 va serel primer que va plasmar la llegenda per escrit en un recull de contes populars. La segona font era una versió probablement procedent dels hugonots protestants exiliatsde França i que segurament es basava en La Caputxeta de Perrault i, finalment, coma tercera font, van prendre la versió dramàtica que en va fer l’alemany Ludwig Tieckl’any 1800. En totes les versions es pretenia prevenir les noietes d’amistançar-se ambdesconeguts.

Jacob i Wilhelm Grimm van reelaborar la història i en van fer una de nova més innocent i menys cruel que les anteriors, amb un final feliç que, certament, no trobaràla dissortada Caputxeta de Dürrenmatt en la novel·la La Promesa.

Igual com en les antigues versions del conte, la Caputxeta d’en Dürrenmatt, que es diu Gritli, és també una nena rossa, bonica i somiadora que, si bé no duu cap caputxa, síque porta una faldilleta de color vermell. També a ella la seva mare l’ha enviada ambun cistellet a casa de l’àvia tot travessant el bosc. Però la caputxeta de Dürrenmatt no hi arribarà perquè pel camí serà brutalment assassinada per un desconegut quel’haurà seduït com el llop va seduir la Caputxeta dels Germans Grimm. En aquest cas no es tracta d’un llop sinó d’un gegant aparentment bo i d’un mag que regala eriçons i xocolata.

No estem revelant cap secret. Tot això que hem dit fins ara s’explica ja en les primeres pàgines del llibre. De fet, tota aquesta història de la nena assassinada no és altracosa que el mòbil que permet el desenvolupament d’aquesta novel·la, en la qual elpersonatge principal no seran ni la víctima ni l’assassí, sinó l’extinent Matthäi, un homeíntegre i just a qui se li encarrega la investigació del crim.

Escrita en diversos nivells narratius, la història principal comença quan un marxantanomenat Von Gunten –curiosament com el Von Gunten del també suís RobertWalser– i amb antecedents penals avisa la Policia Cantonal de Zürich que ha trobat elcadàver mutilat d’una nena en el que sembla haver estat un crim de caràcter sexual.

Durant la investigació, el tinent Matthäi promet als pares de la nena que no s’aturarà fins que no es desemmascari el criminal que ha assassinat la seva filla. Matthäidurà la seva promesa a terme fins a les últimes conseqüències i fins a l’extrem demalaguanyar la seva vida i el seu futur professional en una lluita contra tota lògica icontra tothom.

Aquesta història ve magistralment emmarcada per la conversa entre el narradorprincipal, un autor de novel·les policíaques, i l’excomandant de la policia cantonal,antic cap de Matthäi. En la conversa, que té lloc en el trajecte entre la ciutat suïssade Chur i Zürich, l’antic cap de la policia explica la història de l’assassinat de la Gritli icom va ser que el brillant tinent Matthäi va decidir de muntar una miserable benzinerai passar la resta dels seus dies atenent els clients que venien a omplir el dipòsit delsseus cotxes.

La Promesa, que ha estat duta al cinema, és una novel·la inquietant, brutal i emotivaalhora, plena de sorpreses, que manté el suspens i la tensió des de la primera pàginai que, de més a més té l’encant i l’amabilitat del paisatge suís en què es desenvolupa. Són també exquisides les seves referències literàries. Tot plegat amb un rerefonsen què el temes principals vénen a ser la voluntat de fer justícia costi el que costi, ladefensa de la innocència i la denúncia de la comoditat culpable.

 ©Alibri Llibreria


Comentarios
No hay comentarios
Escribir comentario
Su nombre


Su email


Su comentarioNota: HTML no se traduce
Introduzca el código a continuación:

Información

Horario:
De Lunes a Sabados: 10:00-20:30h

C/Balmes 26
08007 / Barcelona /España
[Ver mapa]

Contacto

+34 93 317 05 78
+34 93 412 27 02
alibri@alibri.cat
alibri@alibri.es

Twitter

    Facebook