Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d’un llibertí compulsiu. Hi va arribar fa vuit anys amb ganes de menjar-se el món. És a la ciutat on qui cerca, troba. I el nostre protagonista topa amb un entramat de passions, més o menys induïdes, que ell viu amb una inconsciència i una temeritat absolutes. Els seus intents d’acceptar-se, d’encaminar els desitjos de l’entranya, d’encaixar amb el fill ideal que la mare va somniar i els viaranys per on es perd una vegada i una altra l’acaben conduint a una sala d’espera. Allà s’ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar l’historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima. Aquí l’esverament, vulgui o no, esdevindrà calma centrifugada.

L’escriptura de Sebastià Portell torna a esclatar en una novel·la collage: el retrat d’un jove desorientat que fuig de l’intens melodrama que l’enfonsa en la indolència. El dia que va morir David Bowie és un cadàver exquisit debatent-se entre les eleccions personals i la moral de lleixiu que no ens és externa i que, d’una manera o altra, portem a dins.