Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort.

Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc.

«―Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M’ha dit que t’havia vist al riu i jo no l’he cregut... Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s’esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d’amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l’aixeca a l’altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».

VÍCTOR-M. AMELA, barceloní de 1960, és novel·lista i periodista. Degà de la crítica televisiva a la premsa, l’exerceix des de fa trenta anys a La Vanguardia, on és cocreador de la secció «La contra» (1998), en què ha publicat 2.100 entrevistes, esperonat per una curiositat que no el sadolla. Col·labora en programes de televisió i ràdio, i és també autor de les novel·les El càtar imperfecte (2013) i Amor contra Roma (2014). Portador de gens forcallans, sosté que un dia mereixerem no tenir presidents ni governs ni lleis, creu en la imaginació creadora i cita Llull: «Ja que existim, alegrem-nos!».