Una història d’amor i pèrdua, de creixement i de creació de la pròpia identitat.

De vegades cal que renunciem a tot, fins i tot a l’amor d’una mare, per descobrir el nostre destí. Mai cap novel·la ho ha explicat amb aquest candor obstinat. Nàpols, 1946. El petit Amerigo es veu obligat a abandonar el seu barri per pujar a un tren juntament amb altres milers de nens del sud. Després de la Segona Guerra Mundial el Partit Comunista italià ha
organitzat una sèrie de viatges perquè els nens creuin tota la península i s’allotgin temporalment amb famílies del nord, i coneguin així una vida diferent lluny de la misèria que els envolta. Amb l’astorament propi dels seus set anys i alhora la mirada intel·ligent d’un nen del carrer, l’Amerigo ens mostra una Itàlia que surt d’una guerra com si ens ho sentíssim per
primer cop, i ens explica la història commovedora d’una separació, aquell dolor que es marca a foc i del qual un no es pot escapar perquè és l’única manera de créixer.