Catalans de 1918 recull cinc narracions, o assajos, que porten el nom d’un poeta o filòleg (Pompeu Fabra, Josep Carner, Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit, Carles Riba), amics de l’autor i que tenen en comú el més gran interès per la llengua. Constitueixen la primera generació d’escriptors catalans que, segons Gabriel Ferrater, «va preferir la seva expressió personal per damunt de, diguem-ne, l’expressió d’una idea de servei al país i d’organització col·lectiva». Però aquest llibre també pot llegir-se com el diari d’un artista adolescent a
la recerca del llenguatge més adequat, o com una successió d’instants fulgurants que Foix ha viscut acompanyat de la gent que més estima i que li han donat l’experiència i la intuïció d’un desig inassolible d’eternitat.