"Velles paraules en acció, ritmes planetaris i el foc de la celebració en deliri i en revolta. Un tornado, una ventada: “si cou és que ens espiga”. Les paraules s’alcen com el ball, com la follia de dir les coses quan el so creix i cria, com les espigues, música i cançó. Els versos se t’enduen, t’arrosseguen, et menen a port." Així comença el postfaci de Mercè Ibarz. Blanca Llum Vidal conversa i fa emergir les veus de poetes com Víctor Català, Mercè Rodoreda, Palau i Fabre, Ferrater, entre molts altres. Un poemari que també és un cant al canvi històric, a la transformació radical de les coses.

Blanca Llum Vidal Blanca Llum Vidal (1986) va néixer a La Barceloneta, va fer-se adolescent a Casserres i ara viu a la Vall de Moc de Collserola. Sempre que pot fa niu a Felanitx: a un lloc d’anarquia i de pletes. Quan es va matricular a Biologia, li van dir que era una mula de mal ferrar. Al cap d’un any ho va deixar estar i va estudiar Treball Social i Filologia Catalana. Acaba un Màster a Filosofia amb una tesina sobre el pensament polític de Jeanne Hersch i tradueix, amb Arnau Pons, El dolor de Marguerite Duras. Edita els contes de Víctor Català i s’ha encarregat de fer una antologia de l’assaig feminista de Maria Aurèlia Capmany. D’aquestes tres dones n’ha après que la sedició no és el que diuen un caramull de macarrons amb toga, corona o corbata, sinó l’actitud de fer, en peu de pau, la guerra a la guerra. Ha publicat La cabra que hi havia, Nosaltres i tu, Homes i ocells, Visca!, Punyetera flor, Maripasoula (crònica d’un viatge a la Guaiana francesa) i Aquest amor que no és u / Este amor que no es uno (traducció de Berta García Faet).