Pablo Picasso va mantenir una amistat indefectible amb Guillaume Apollinaire (1880-1918) i Paul Eluard (1895-1952) i no va consolar-se mai de la mort prematura d’aquests dos immensos poetes.

El 1935 Eluard esdevé amic íntim de Picasso, al mateix moment en què una discrepància sobre l’apreciació de l’estalinisme comença a allunyar-lo d’André Breton. Durant tot el llarg període, enardit i turmentat, que encadena la Guerra Civil espanyola, l’Ocupació, l’Alliberament i l’adhesió al Partit Comunista, Eluard i Picasso formen una mena de bloc, un autèntic duo, semblen voler compartir visions i comportaments comuns. El poeta i l’artista s’uneixen en el terreny de l’art i la creació, sense oblidar l’orientació política.

Eluard i Picasso van conèixer i experimentar la poderosa interrelació entre la pintura i la poesia, entre l’amor i la sexualitat, entre la creació i el món, entre la història i la societat. I van aconseguir preservar «la dura necessitat de durar» de la seva sublim amistat.