La poesia de Pau Vadell i Vallbona, al contrari que aquelles arrels de vi levitant cap al celatge que anticipava Perejaume en el seu tribut a Joan Vinyoli, sí que arrela fondo fins a pressionar el vulcanisme: arriba a les fondàries on s'emmagatzema la lava del subsòl, d'aquí el caràcter pirotècnic i explosiu, i no estem dient efectista ans igni, de la seva poesia. Tot i arrelar en terrenys de volcans i cendres, els mots i els morts del poeta que basteix aquest Temple transiten espais poc habitats en les seves poètiques anteriors (de fet cada nou volum de poesia de Pau Vadell i Vallbona transita espais diferents, cosa que dificulta la tasca de qualsevol crític i l'acosta a autors com Foix, en què cada nou llibre era una investigació vista des d'una òptica diferent: cada nou volum és un autor diferent, un poeta diferent, un ou alienígena surant dins la fecunditat del cosmos).