El narrador d'aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l'Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d'una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l'entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.
La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística, i reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d'un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a
la vida adulta.

Eva Vàzquez, El Punt Avui '«La seva és una escriptura reflexiva, sense presses [ ]. Martín ha après a mirar el món a través de les paraules, les úniques, al capdavall, que tenen el poder de la resurrecció.»

Toni Sala, pròleg de Proses reposades '«Costa avui trobar en català una prosa com aquesta, que demani una atenció paraula per paraula. [ ] Martín és tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s'ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s'ha perdut ni s'ha enfangat en un marge.»

Josep Pastells, Ara '«La seva prosa, sempre acurada, conté sovint fragments d'innegable alè poètic.»

Isaac Cos, Núvol '«Martín s'apropa a la realitat amb una predisposició literària i aquest fet es concreta en una poètica d'escenes quotidianes i subtils. En definitiva, la seva escriptura crea les condicions perquè el lector pugui compartir aquesta manera de relacionar-se amb el món, a través de les paraules i de les frases.»

Salvador Macip, Bloguejat '«La seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.»