No hi ha gaire veus més impúdicament nues que aquesta. Ni tant sols la de Sapho en els pocs fragments inflamats que ens han llegat. I les flors no són aquí per fer bonic. Les flors despullen encara més aquesta poesia nua. Una poesia de la carn, de la pell i del sexe, al cap del desig. Però no ens hem d'equivocará: en l'impuls insaciable dels cossos i del cant, és bé d'amor que es tracta. I d'amor a l'extrem d'estimar. Ja que l'ànima cremada ella també és nua.

> "Ens palpem ben endinsá
embolcallant-nosá
i l'ànima es nua.á
Tanmateixá
desaprenc l'amor,á
serro els llavis al verb d'ahirá
agonitzant en un cosá
amarat de Donaá
a frec d'Amiga."