La festa major de Gràcia (1952) és un sainet que, mig de veres mig de broma però amb un marcat to de denúncia, exposa la situació difícil dels refugiats catalans a França en el context de les esperances que desperta, a mit­jan i final de la dècada dels quaranta, la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, en la mesura que l’anhel més gran que tenen els refugiats és la concreció del retorn a la pàtria, així com la restauració del règim republicà un cop les democràcies occidentals hagin contribuït a fer fora del poder el general Franco, una circumstància que els ha de permetre abandonar la sala d’espera que és l’exili.

Tierra sin primavera (1954), escrita en llengua castellana, és una sàtira descarnada d’un règim dictatorial que evoca, òbviament, el del general Franco, així com de l’Espanya d’aquells anys foscos de repressió injustificada per part dels vencedors, desigualtats immenses entre rics i pobres i oprobis constants als vençuts de la mà d’un règim aparentment sòlid i consolidat, però que, en el fons, està podrit i corcat per les seves pròpies misèries i contradiccions. L’obra, de caràcter coral, amb cent i escaig personatges i de considerable extensió, barreja drama amb humor, realisme amb evocació poètica, i es desenvolupa, un rere l’altre i en contraposició, al llarg dels diferents escenaris que poblen, de grat o per força, la munió de tipus que Capdevila retrata: d’un costat, els espais immunds dels oprimits; de l’altre, els hàbitats luxosos però degradats dels opressors, i, enmig, els ínfims espais de llibertat i de rebel·lia en què esclata la contestació al règim i al dictador, finalment derrotats i enderrocats.