La península portuària de la Barceloneta fou edificada per prescripció militar sota l'ègida de la Ciutadella després de la Guerra de Successió. Erigida fora muralles sobre terrenys directament guanyats al mar, el nou barri de la platja nasqué inicialment amb una limitació en l'alçaria dels edificis per mantenir la línia de tir cap a la costa. Aviat, però, el desbordant creixement urbanístic de la Barcelona vella, associat a l'esponerós procés industrialitzador, féu augmentar la necessitat d'espais perifèrics per ubicar-hi les fàbriques. Aquelles circumstàncies, unides a la condició portuària, i per tant, fronterera del barri, procuraren no tan sols l'eliminació de les restriccions constructives, sinó l'aposta cap a un model de creixement urbanístic il·limitat.

Sense res més que la força de treball, el proletariat barcelonetí s'anà apropiant del barri, a força de viure-hi, a partir de la protesta quotidiana, el suport mutu i la solidaritat. Mijantçant la creació d'institucions associatives pròpies resolgué necessitats en tots els àmbits de la vida, que desembocaren en la generació d'una esfera pública proletària que estigué fins i tot en condicions de reptar l'ordre social capitalista. Les cooperatives de consum com La Fraternitat o El Segle XX foren organismes econòmics que constituïren pedres angulars d'aquell engranatge, un mecanisme d'autogestió col·lectiva que sadollà les carències col·lectives com una màquina de reproducció social de la vida.