El roc, la pedra enorme que Sísif ha de carregar fins al cim d?una muntanya, però que quan arriba a dalt torna a caure i ell l?ha de tornar a buscar i carregar de nou, no és res, al costat d?un altre, d?una pedra que pesa més i que fa de més mal carregar, una pedra més grossa i més punyent que costa més d?arrossegar, que costa tant que Sísif es pot considerar afortunat de no haver-la d?empènyer. Certament, Sísif té sort, molta sort, de no haver de traginar l?absència d?algú que encara hi és.
Quan algú hi és però no hi és, quan l?amor o el que sigui que s?hi assembla marxa per quedar-se, o quan marxa sense haver arribat mai, o quan arriba i no acaba de marxar, no hi ha pedra i no hi ha roc tan pesat per compensar-ho. No hi ha balança prou equilibrada per sospesar-ho. Només turment i pena, muntanya amunt, a la motxilla. A l?esquena.

Això és allò que sempre fan els autors fent veure que algú els descriu però són ells mateixos que parlen d?ells mateixos en tercera persona. Això és allò en què s?ha de dir qui és, ella, doncs es diu Marina Miralles i va néixer l?any dels Jocs Olímpics de Barcelona. Això és allò en què s?ha d?explicar què és, ella, doncs és filòloga catalana, collita de la UB, i també ha fet un màster molt divertit per ser professora i un postgrau gens avorrit per saber editar i ser correctora. Això és allò en què s?ha d?exposar a què es dedica, ella, doncs es guanya la vida fent això últim: corregint, traduint, maquetant, escrivint i també fent cançons, perquè també sap una mica de música i de tocar el piano. Això és allò en què s?ha d?enumerar què ha escrit, ella, doncs de moment aquesta és la seva segona publicació, perquè l?any 2018 va publicar una novel·la, Magnòlia. Això és allò en què s?ha d?advertir que no pararà mai d?escriure i que ja us l?anireu trobant.