Amb Puta postguerra, Josep Piera presenta les seves primeres memòries literàries: la visió "de cine" d'una època gris i dramàtica de la història personal i col·lectiva del nostre país, un país derrotat en una guerra; un retrat d'un jo que narra un temps i un lloc concrets -dels anys quaranta als seixanta-, però més aviat allunyat dels punts que destaquen als mapes.

Els records juganers d'un xiquet, les dolces amargors adolescents, els somnis del poeta joveníssim, els desitjos, les il·lusions i els drames absurds del jove, així com els seus viatges iniciàtics -València, Barcelona, París, Mallorca-, converteixen Puta postguerra en un relat real, lúcid, líric, i rialler, a favor del record, però prou més irònic que no nostàlgic. Un viatge de la memòria a través de les icones d'un temps perdut: sussuïts de la guerra civil, estampetes i tebeos de sants, fotos familiars i de festes, pel·lícules de Hollywood, lectures atzaroses, cançons de moda..., una sèrie de personatges, de peripècies, i de fantasies, que conten una vida viscuda en un escenari de ficcions reals.

Amb una prosa àgil, popular i directa, Josep Piera ofereix una memòria alliberadora de la postguerra franquista i mundial, del segle XX, la llarga postguerra dels que mai no es van voler vençuts.

Josep Piera (Beniopa, La Safor, 1947) és poeta, assagista i narrador. La seva obra poètica està recollida a Dictats d'amor (Poesia 1971-1991), En el nom de la mar (1999) i Cants i encants (2004). Ha estudiat i traduït els poetes arabigovalencians en l'assaig El paradís de les paraules (1995). Entre la seva obra narrativa destaquen El cingle verd (1982), Estiu grec (1985), Un bellíssim cadàver barroc (1987),Ací s'acaba tot (1993), Seduccions de Marràqueix (1996, Premi Sant Joan Caixa de Sabadell 1996), El Jardí llunyà (2000), El temps feliç (2001), Jo sóc aquest que em diuen Ausiàs March (2001) i A Jerusalem (2005).