A través del diàleg filosòfic, Marie Balmary expressa la seva visió de les relacions entre religió i psicoanàlisi, a la recerca no tant del que guareix sinó del que salva.

És un diàleg on el verb creure es conjuga sense complements. Un intercanvi on un Déu que demana sacrificis -un ogre devorador d'ànimes- és confrontat a un Déu de la paraula que apel·la l'ésser humà a expressar un jo profund i un nosaltres significatiu. Una conversa que oscil·la entre l'agnosticisme i la creença, entre el judaisme i el cristianisme, entre l'experiència interreligiosa i el manteniment de les identitats.

«Tot em separa d'un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l'inconscient. Per ell, la veritat és divina, s'ha manifestat als humans i fins i tot s'ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d'allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d'homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»