Després de l'èxit aclaparador de Gomorra, Roberto Saviano s'ha vist obligat a viure sota protecció policial. La invisibilitat, però, no ha esdevingut silenci, i la veu de l'escriptor troba ressò en aquestes esplèndides dues històries napolitanes.

Text de contraportada

Una vídua blanca somia Kabul perquè no pot deixar de pensar en el seu xicot, mort a la guerra de l'Afganistan. Una periodista del nord d'Itàlia dóna per fet que totes les víctimes de la Camorra són delinqüents, i no s'adona que ella podria ser la següent. La ràbia per la incomprensió i el record com a única via de sortida basteixen l'ànima d'aquests dos relats del celebrat autor de Gomorra. Si en aquell llibre esfereïdor vam saber les xifres, les inimaginables dimensions de la gran delinqüència organitzada a Itàlia i a l'exterior, aquí ens trobem davant del drama personal de la mateixa guerra. «Hi ha llocs on néixer comporta ser culpable. Tant se val quina voluntat t'hagi guiat, o quina mena de vida hagis dut. Allò que compta és on has nascut, què diu el teu carnet d'identitat. Aquell lloc només el saben els que hi viuen, perquè els culpables es reconeixen mútuament. Tothom culpable, tothom absolt. Els de fora, en canvi, ho ignoren».