Akàkii Akàkievitx, d'algun temps ençà, havia començat a notar com si quelcom li «torrés» l'esquena i l'espatlla, malgrat que ell s'esforçava a córrer tan ràpidament com podia la distància reglamentària. A la fi va començar a pensar si no devia tenir alguna cosa a veure el seu capot. I, havent-lo examinat atentament a casa, va descobrir que en dos o tres llocs, precisament a l'esquena i a una espatlla, havia esdevingut com de paper; fins a tal punt s'havia malmés el teixit que transparentava, i el folre es desfeia en filagarses. Cal saber que també el capot d'Akàkii Akàkievitx servia com a objecte de les xanxes dels funcionaris, els quals negaven-li fins i tot el distingit nom de «capot», i l'anomenaven «bata». I en veritat tenia una forma estranya: el coll anava fent-se petit cada any, puix que la tela es feia servir per a adobar els rosecs d'altres parts. Apedaçar no demostra l'art del sastre; en efecte, allò sortia desmanyotat i no precisament bonic. Havent vist Akàkii Akàkievitx de què es tractava, va prendre la decisió de portar el capot a Pietróvitx, el sastre, que vivia en una porta d'un quart pis d'una escala fosca, el qual, malgrat que era mancat d'un ull i tenia la cara picada de verola, s'ocupava d'adobar pantalons i uniformes als funcionaris i a altra gent, i se'n sortia prou bé; sempre que, això sí, anés sobri, i no dugués al cap alguna de les seves pensades.