L’autor d’aquest llibre, en Salvador Beltran, va néixer a Barcelona l’any 1937, en plena Guerra Civil. Aquest és, per tant, un exercici de memòria sobre fets que van passar ara fa més de seixanta anys enrere. «Aquestes memòries són les de la meva infantesa però podrien ser les de molta gent de la meva edat», diu el propi autor. I, de fet, aquest llibre és una mirada retrospectiva a una època concreta de la nostra història recent: la postguerra dels anys 40 i 50 del passat segle XX. Una mirada, per descomptat, subjectiva, però sens dubte fàcilment assumible per molts d’aquells que van conèixer de manera directa o indirecta aquells anys: una època difícil, en la qual calien cupons per a aconseguir menjar, i hi havia mancança de moltes coses; una època en què els carrers de Barcelona estaven empedrats amb llambordes, i eren transitats per bèsties de càrrega, per tramvies, i per taxis que funcionaven amb calderes de carbó; una època en què els nens jugaven a bales per les voreres encara no enrajolades, i a les cases les neveres necessitaven barres de gel per a fer fred; una època en què els mestres infligien severs càstigs corporals als alumnes, i a les escoles eren obligatoris els actes d’afirmació patriòtica i religiosa.
L’autor, a més de narrar-nos en primera persona, i amb un estil planer, senzill i directe, els detalls i les particularitats del seu propi univers quotidià, va ser testimoni de fets d’una innegable transcendència històrica, com ara la vaga general de tramvies de l’any 1951, la mort d’Stalin, etc.

«En aquesta visita al passat individual és important fugir del capciós vel de la nostàlgia. A voltes, és massa fàcil evocar el nostre temps pretèrit com un espai de temps farcit d’expe-riències massa dolces en un món meravellós i fictici. Com un món que mai no tornarà i que va ser molt millor que el del present. Aquests records nostàlgics mai no ens donaran fruits. Són records bords. He procurat, i crec que ho he aconseguit, fugir d’aquest parany. [...] Si aconseguim fer aquest viatge al nostre passat d’una manera ponderada, veurem com se’ns farà possible fer un cop d’ull diferent damunt la realitat actual. La podrem contemplar, si més no durant una estona, amb una llum nova. És com si l’evocació dels records pretèrits tingués un potencial per a crear futur.»