De 'Noves impressions d'Àfrica', destaquen: 'El poema s’estructura en quatre cants. Cada cant consta, efectivament, d’una frase principal que fa referència a alguna atracció més o menys turística d’Àfrica, concretament d’Egipte. Aviat, però, a algun mot d’aquesta frase ve a empeltar-s’hi un comentari en forma de parèntesi, que ja no conté res de pròpiament africà. Nous parèntesis van obrint-se que introdueixen noves precisions i comentaris fins a arribar a cinc parèntesis dins dels parèntesis. Més consideracions s’introdueixen en forma de notes a peu de pàgina dins de les quals també hi ha parèntesis iterats. El resultat és un cabdell complex, perfectament correcte gramaticalment, malgrat els freqüents hipèrbatons, però embolicat fins a fer-se incomprensible. El lector queda enxampat en una teranyina, i només pot sortir-ne tirant enrere en la lectura per reconstruir frases que s’havien iniciat molts versos abans.'

De la Nota preliminar del Centre d'Études Raymond Roussel de París s'explica: 'El Centre d'Études Raymond Roussel, creat a París ara fa vuit anys per l'artista Antoni Taulé, hereu material i moral del gran autor francès, amb la col·laboració de coneguts rousselians, com ara Annie Le Brun, Georges Raillard, Patrick Besnier i JoaquimSala-­Sanahuja, ha tingut, d'ençà del començament, un interès especial a promoure i divulgar les noves versions catalanes de les obres de Roussel. És prou sabut que Roussel va influenciar la pintura i el pensament de Joan Miró. I també el discurs de Salvador Dalí, que hi va mantenir una correspondència breu però ben explícita. No és tan coneguda, en canvi, la seva relació intel·lectual amb Josep Miquel Guàrdia, filòsof, historiador de la medicina i precursor de la psiquiatria moderna. Guàrdia, que a més de traduir de 'Lo somni' de Bernat Metge al francès va tenir un paper important en la nostra Renaixença, i que Freud mateix inclou en la bibliografia de referència de la 'Interpretació dels somnis', és potser una de les claus d'accés a l'univers rousselià. Totes aquestes raons fan, sens dubte, que Roussel assoleixi en català una expressivitat que probablement no tindria en altres llengües, una naturalitat que ultrapassa els poders que habitualment s'atribueixen a la traducció.'