El cotxe va anar agafant més velocitat i va
començar una aventura que mai no hauria pensat
viure als meus quinze anys. Quan vas a cent
quilòmetres per hora dins d'un cotxe, sents que el
que es mou és el món de fora i no tu. Però, quan
vas a cent vint i no portes vidres perquè algú ha
rebentat d'un tret les dues llunes, et sents com si
t'haguessis llançat en paracaigudes des de
l'estratosfera sense ampolles d'oxigen. No és
vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això
alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina
velocitat anàvem, però t'asseguro que estàvem a
punt de superar la barrera del so. L'aire travessava
el vehicle com un huracà. Per un moment vaig
témer que la força del vendaval m'aixequés del
seient i em llancés pel forat del vidre del darrere.
«Recorda-te'n: quan es fuig, no s'ha de mirar
enrere», m'havia dit l'Héctor.