Malgrat que Ramon Llull hagi escrit més de 250 obres, algunes de tan monumentals com el Llibre de contemplació, la brevetat, la concisió i la síntesi van ser sempre ideals perseguits i preuats per l'autor. Tot i així, és especialment a partir de 1290 que Llull mostra un interès i una atracció notables per diversos tipus de formes sentencioses i aforístiques, entre les quals cal comptar el proverbi; hi descobreix una forma literària molt dúctil que atresora un potencial persuasiu i didàctic remarcable. Si als Proverbis de Ramon (1296) l'autor n'explora totes les possibilitats pedagògiques i les aplica a un ventall molt ampli de disciplines, en les dues col·leccions incloses en aquest volum s'ajusta als límits habituals del gènere i ofereix pautes de conducta i consells morals als lectors, tot i que els confereix, com és usual en les seves propostes, un caràcter marcadament personal.

La present edició dels Mil proverbis (1302) i dels Proverbis d'ensenyament (1309?) s'ha beneficiat d'un estudi sistemàtic d'aquest gènere en l'obra de Llull, ans ara parcialment desatès, i és la primera que té en compte la totalitat de la tradició textual de cada col·lecció.