S’apleguen en aquest volum, lector afortunat, els llibres segon i tercer dels Relats de Kolimà, on Xalàmov persevera en el seu testimoni, tant descomunal com íntim, sobre el sistema soviètic del Gulag durant els seus anys d’apogeu, entre 1937 i 1944. Amb el joc calidoscòpic característic de la seva prosa severa –en el pròleg al primer volum parlava Muñoz Molina de “una desnudez literaria de las historias que es el equivalente preciso de su desnudez moral”–, l’experiència derogada per la realitat mateixa de l’Infern s’explica contra tota raó i contra tota probabilitat en els seus fragments, s’escriu amb la mà amputada, reviu en el cos expropiat, és dita per la veu d’un relator pròpiament anihilat, d’un espectre, d’un ressuscitat. Servar la memòria del lector –diu Jurgenson en el prefaci– amb una paraula aliena i incomprensible. “El silenci és propaganda”

Varlam Xalàmov [Varlam Tíkhonovitx Xalàmov] (Vòlogda, Rússia, 1907- Moscou,
Rússia, 1982), darrer dels cinc fills d’un pastor ortodox caigut en la misèria
amb la revolució bolxevic de 1917, fou detingut per primera vegada quan estudiava
dret a la Universitat de Moscou arran de la publicació clandestina del testament
de Lenin –on aquest expressava reticències respecte de la tria de Stalin com a
successor seu. Comença així un periple de més de divuit anys als camps de treball
i depuració soviètics, primer per tres anys a Vitxera, al nord dels Urals, i després
a Arkagalà, Djegalà i a Arian-Uriah, a la conca del riu Kolimà, en la regió del
mateix nom situada a l’extrem nord-oriental de Sibèria. Rehabilitat oficialment
el 1956, publicà el recull de poemes Quaderns de Kolimà (Kolimskie tetradi, 1946,
1956), Relats de Kolimà (Kolimskie rasskazi, 1954-1973), La quarta Vòlogda
(Txetviòrtaia Vòlogda, 1971) i Els anys vint (Dvadtsatie godi, 1987). Al final
d’anys llargs de privació a Moscou, fou reclòs en un centre psiquiàtric, on morí
cec i sord