En un poble de muntanya isolat i remot, hi ha una dona gran que evita tots els actes festius i que no es fa amb ningú. Viu en una cabana una mica separada de les cases principals del llogarret i es guanya la vida fent de bugadera. Es diu Zelinda.
Silvio d’Arzo va escriure aquest fascinant relat, publica pòstumament el 1953, per traslladar-nos al cor d’un drama tan íntim com universal i que, setanta anys després, ja convertit en una peça de culte, ens continua commovent.

Silvio D’Arzo (Reggio de l’Emília, 1920 - 1952). És el pseudònim d’Ezio Comparoni, fill d’una mare soltera que va haver de fer tota mena de feines per tirar endavant la família. Ezio va créixer mentre també ho feia el totalitarisme de Mussolini. De ben jove es va interessar per la literatura; Stevenson, Conrad i Kipling eren els seus referents. El 1941 es va llicenciar en Lletres a la Universitat de Bolonya. Poc després el van cridar a files i va ser destinat a l’Egeu, però aviat fou capturat pels alemanys i es va escapar del seu destí saltant del tren quan el portaven a un camp de concentració. Va morir a causa d’una malaltia fulminant quan tenia només 32 anys, sense tenir temps de veure impresa la seva obra mestra, Casa aliena, que havia escrit i reescrit diverses vegades, i que el poeta i Premi Nobel de Literatura Eugenio Montale va descriure com «el relat perfecte».