Núria Mirabet ens mostra en aquest recull una poesia austera, sense artificis, a on cada paraula, cada imatge que ens ofereix és fruit d’una lenta i acurada reflexió per dir-nos una veritat sovint difícil o impossible, que ens arriba d’una manera directa, honesta, del tot despullada de floritures.

Com ens diu Pere Gimferrer, autor del pròleg, la mateixa dicotomia del títol és reveladora; en el fons no és dicotomia, sinó tríada o quartet: «Lianes» (com un dels títols, Llimbs i lianes que Baudelaire va prendre en consideració possible per al seu únic llibre), més «les rates»(encara som en el món de l’imaginari baudelarià) «que imiten»(no comptem mai les rates en el nombre del animalsmimètics: hem saltat a la lògica de la visió del somni), «l’Esther Williams» (nou salt cap a l’imaginari retro i a voltes fins i tot kitsch, que inclou, a més, una tria o descompartiment generacional, perquè no tothom pot haver conegut o recordar o haver sentit avui aquest nom, intraduïble a cap altra icona semblant).