Resulta imprescindible començar a observar la
fotografia des de punts de vista que no es centrin exclusivament en les mirades professionals i en els noms
més prestigiosos. Cal anar als calaixos de les cases i
remenar per a trobar d’altres perspectives, sovint amateurs però alhora sorprenents.
Obrim la capsa de vímet de les fotografies de Josep
M. Julià Gabarró (Manresa, 1906-Barcelona, 1998) i
la Catalunya de postguerra (1940-1956) se’ns presenta
en forma de Safari. Hi veiem les contradiccions de les
mirades creuades de la ciutat i del món rural. Certa dinàmica colonial. Observem i no podem fer res més que
llançar-nos de cap a una interpretació complexa del
que allà s’hi veu i del personatge que les ha creat. Què
hi ha: misèria o romanticisme? Elogi del subdesenvolupament o crítica social? Bellesa o decadència?
El fotògraf és amateur i això l’allibera. El seu objectiu retrata molt més del que creu veure. Allà hi ha una
Catalunya de les moltes existents. Allà hi ha fotografiada una llarga sèrie de moments previs a les transformacions que vindran. A un món ja inexistent.