Ja hem parlat de la preservació de públics variats, com més modestos i diversos, millor. A banda de variats, també és útil de procurar-nos els públics més pròxims, els més presencials, els més extremadament immediats, a fi de sorprendre la vida ignorada que hi ha, d’amagat de qualsevol platea convencional, a recer de qualsevol ostensible expectació, convençuts que, enllà o ençà d’elles, el món no s’acaba pas. Si hi reeixim, molt més que no pas a un públic, el creador més aviat sentirà que s’adreça a una possibilitat, a una germinació, a una potencialitat de públics. És més, dependrà de la seva pròpia força creativa que aquesta possibilitat arribi a fer-se gairebé infinita. ¿O és que només hem de considerar, com a públic, un públic d’humans vius? ¿Que potser, a l’hora de crear, no hi ha ja plantats davant nostre aquells que encara han de néixer? ¿I els autors que ens han precedit: no hi ha, gairebé presencial, en cada decisió nostra, un públic d’autors morts? I, encara, a banda d’allò estrictament humà, ¿no és concebible un públic mineral?, ¿un públic botànic?”.