Si el límit de Quasimodo consistia en la creença que les eines retorico-formals de la poesia encara podien fornir a l'home del segle XX una resposta totalitzadora per recuperar una harmonia perduda a través d'un itinerari mitologico-literari, l'intent de sortir-ne es realitza només amb el darrer recull, Deure i haver. La terra incomparable encara és víctima dels mitemes geogràfics de l'illa natal, com ho va constatar un testimoni d'excepció, Leonardo Sciascia, en explicar que la hidrografia siciliana és la mateixa mitologia que corre al llarg dels volums de poemes de Quasimodo entre les mans del lector i que dóna la sensació d'escoltar un so d'aigua ininterromput on «tot és memòria d'aigua, tot viu en aquella transparència». Un dels poemes més celebrats, «Al pare», tanca el discurs familiar obert a La vida no és somni amb la «Carta a la mare», però encara té un regust folklòric; els epitafis deixen que la càrrega emotiva i ideològica sigui superada per un patriotisme didàctic; l'exasperació prosàstica o descriptiva («Notícia de crònica» i «Quasi un epigrama») rodola com una allau fent-se cada cop més feixuga. L'explicació d'aquest impàs poètic la trobem dins «A la nova lluna»: la inspiració leopardiana no és suficient per mantenir la força del discurs, car el punt feble de Quasimodo rau en la incapacitat d'emprar de manera ponderada els expedients de la ironia.