Només dels poetes esperem la veritat · Isabel Robles

Sorprèn en els poemes de joventut de Hannah Arendt una veu nítida i consistent quan s?enfronta a l?amor, el desencís i la separació; o quan parla dels sentiments d?abast propi, la solitud, el dolor, i la decidida convicció d?arrelar-se a la vida malgrat els infortunis. La desolació, el buit i els signes obscurs de la nit aclaparadora fan trontollar el camí cap a la llum, però el repte de viure renova l?anhel d?una llunyana alegria: «[?] el dolor no vol apaivagar / Els somnis vells, la saviesa jove. / I no em deixa renunciar / A la bella puresa de la joia». En els poemes escrits a partir de l?exili estatunidenc, el neguit i la veu poètica s?intensifiquen. És la clarividència davant de la seua època, el dolor i les tenebres a causa dels «temps ombrívols» (Bertolt Brecht), i és, sobretot, el dol per tantes pèrdues en temps de monstruositats: els éssers estimats, la llengua materna ?que conserva zelosament per a la poesia?, la seua pàtria, etc. Poemes ara més elaborats, contundents i intensos ben sovint, que animen «els germans» a l?acció ?poema dedicat a Walter Benjamin. O bé d?altres d?amerats d?humanitat que, mitjançant la metàfora ?«El pont dona als ulls la mateixa ocasió d?unir les parts del paisatge, com li la dona a la realitat pràctica dels cossos» (Georg Simmel)?, tracten de «refer» la unitat de «paisatge i paisanatge [?] en aquesta etapa d?estranyament» (Anacleto Ferrer). O bé delicats poemes als amics morts o a aspectes crucials de la vida plens d?emoció. En tots ells pren la imatge entre les seues mans i condensa en ella el dur i estimat quefer de dir la veritat, que ja feta poema amb el seu ritme, queda per sempre en el reialme de la memòria.