El que sempre va tenir vigència per a ell va ser la fe que posava en la poesia. Al meu parer, això fa gratuïta la discussió sobre el post-simbolisme, el neopopularisme, el realisme, el neoformalisme, l’expressionisme i el superrealisme d’aquest o d’aquell llibre, d’aquest o d’aquell poema. L’important no és determinar fins a quin punt s’ajusta a aquests postulats, perquè sempre es va negar a admetre’ls com a receptes màgiques, suficients en ells mateixos, per tal d’aconseguir objectius lírics satisfactoris.

[...] Observada en conjunt, la trajectòria lírica de Llompart és llarga, diversa i densa, encara que no es tradueix en una producció inabastable. Al contrari té la mesura justa que ens permet conviure amb l’home que hi va haver al darrera, amb els seus fantasmes, les seves preocupacions més fondes, personals o cíviques, el seu món emotiu, nostàlgic i tràgic, però també perfumat, ple de delicadeses i d’ornamentacions luxoses. El 1990 va declarar que Spiritual seria el seu darrer llibre i que després abraçaria el silenci, com havia fet Marià Villangómez, poeta i amic admirat. Considerava que ja hauria dit tot el que volia dir i no acceptava de caure en el perill de l’autoparòdia. Només va viure dos anys més, però va veure publicat Spiritual i, per tant, va veure com la seva obra es tancava com ell havia decidit que es tancaria. Havia donat el seu món complet.