Al crit de «Visca la terra!» i «Mori el mal govern!», Rocaguinarda, el bandoler més gran que mai hi hagi hagut a Catalunya, va tenir en escac i mat les forces del virrei i, fins i tot, la corona hispànica. Al segle xvii, nyerros i cadells, els dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana, s’enfrontaven a mort per la defensa dels seus interessos. Les gestes del bandoler d’Oristà van traspassar les fronteres del Principat i se’n va fer ressò a la profunda Castella. Miguel de Cervantes i Lope de Vega el van lloar, la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima i els virreis de Catalunya el van odiar. 
El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just amb la gent, però temut pels soldats del rei. La seva vida va estar plena d’acció, d’amor, de decepció i de venjança, però també de camaraderia, d’honor i de lleialtat. Tampoc no hi van faltar l’adversitat i l’enfrontament amb la Inquisició, amb els caçadors de bruixes i amb la temuda pesta d’aquell segle. Rocaguinarda, un heroi per al poble català o un proscrit insolent per a la corona hispànica?