Terra Cremada. Un relat distòpic (Amb Pròleg d'en Jair Domínguez)

15,00

Sin impuestos: 14,42

Autor/es
Pèrrim, Pau
ISBN13
9788494874345
ISBN10
8494874349
Tipo
LIBRO
Páginas
64
Año de Edición
2019
Idioma
catalán
Encuadernación
Cartone
Disponibilidad:
Disponible

No puntuado
Opinar

Escriure sobre ciència-ficció és cada vegada més complicat. És un gènere que sempre exigeix més a l?autor; l?has de treballar, regar-lo com una floreta delicada. Als anys 50 potser era més senzill espaordir la gent amb relats sobre platets voladors i alienígenes verds que segrestaven humans distrets ?que, misteriosament, eren sempre dones de bon veure? però cada any que passa resulta més difícil captar l?atenció del lector amb històries sobre l?esdevenidor i l?improbable.


?


En aquests temps que corren, si algú vol cridar la meva endormiscada atenció només cal que faci servir les paraules ?terrorisme d?estat?, ?nazis? o ?puta Espanya?. Soc un home de gustos senzills, ja ho sabeu. El llibre que teniu a les mans conté aquests tres conceptes en major o menor mesura, literalment o de manera metafòrica.


?


Però sabeu què passa? Els catalans ja no estem per metàfores. Condemnat a l?avorriment perpetu per la mandra d?un govern inoperant, el poble català necessita estímuls que el treguin del seu estat catatònic. En aquest sentit, hi ha poques coses que encenguin més un poble que la ràbia, el foc i la violència desfermada, i més quan et veus atrapat en un purgatori social: a la part de dalt, polítics i executius que ens tenen la mida presa i es poden permetre el luxe de dir el que vulguin, perquè saben que ja no tenim esma per sortir al carrer a cremar cotxes. A la part de baix, els fantasmes, la massa marginal, esquelets rere els taulells, pols còsmica. Els rics cada cop més rics; els pobres, més pobres. Un malson keynesià explicat pels Teletubbies.


?


Sota quina bandera surts al carrer a queixar-te d?això? La de la indignació? Quins ideals sortiràs a defensar que siguin prou potents perquè no els banalitzi el telenotícies del migdia o perquè algun indigent mental no en faci una paròdia? Quantes causes idiotes mobilitzen lagent al llarg de l?any? Quantes vegades hauré de veure gent aguantant pancartes i fent vagues de fam en nom de l?ecologisme de postal? No podem ser així, nosaltres. Tenim coses més importants de les quals queixar-nos. Bé, la veritat és que només d?una: que deixin de prendre?ns el pèl.


?


Us regalaré un aforisme: els polítics saben que som ovelles. No us espanteu si veieu un ministre rient com un boig en plena roda de premsa. Sabeu de què riu? De nosaltres. Som imbècils. I ells ho saben. Quan prens consciènciad?aquest fet, quan veus que els amos de la colònia se?n foten de tu, la reacció correcta és la que us demana el cos: tancar els punys amb força fins que els artells es tornin blancs i cridar FILLS DE PUTA amb tot l?aire que tinguis als pulmons. Molts vam fer-ho. És la simple impotència, destil·lada fins a assolir un grau de puresa màxim. Una ofensa es pot respondre amb indiferència o amb venjança; alguna pulsió primitiva ens diu que no podem deixar-nos trepitjar constantment sense fer res al respecte, sense obtenir algun tipus de recompensa, encara que sigui moral. Ha d?existir una retribució. Temps enrere, la gent sortia al carrer amb atxes i forques. Quan els flamencs del segle XV tenien problemes per assolir l?autodeterminació, segrestaven el fill del rei i li tallaven les orelles. Però ara ja no cal: ara ens podem queixar per Internet.  


?


Les xarxes socials han destruït qualsevol tipus de resposta humana davant d?aquesta violència psicològica a què ens sotmeten dia rere dia. Què respon la gent davant l?insult i la calúmnia? 140 caràcters ?o menys? fent una enginyosa crítica irònica. I punt. Actors i directors de cinema, humoristes de televisió, molt compromesos ells, obren el seu compte de Twitter i deixen anar un comentari mordaç i una emoticona amb una cara trista. 5.000 retuits. Aquest és el límit de la indignació. És aquest. No en busqueu cap altre. No busqueu valents. En un món utòpic, quan el portaveu del Govern sortís a anunciar una pujada d?impostos, apareixeria un tio enfilat sobre el Gran Canó Leopold per fer saltar la residència presidencial. Us imagineu un polític espanyol dient això a Ucraïna? Us imagineu la ministra d?hisenda dient al Parlament de Kíev que els bolquers i les compreses no són articles de primera necessitat, però en canvi que quivulgui comprar un Picasso podrà beneficiar-se d?una rebaixa d?impostos? Els matarien. I amb raó. I jo seria el primer a sortir al carrer a aplaudir. O el segon. De moment, però, em conformo amb poc. Soc un home de gustos senzills.


?


Quant falta per la revolta, pel foc i les flames? Feu un cop d?ull a la línia evolutiva de l?home: fa basarda; un tsunami exponencial que ens empeny cap a qui sap on. Som a un pas de l?erm postnuclear que ens pinten els guionistes de Netflix o de l?esclavitud virtual i l?avorriment més absolut. Què escollireu? Jo encara no ho tinc clar. De moment, m?asseuré a llegir Terra Cremada, vora el foc, mirant de cua d?ull la finestra. I esperaré.


?


JAIR DOMÍNGUEZ


-            +

Nota: No se traduce HTML


Continuar

Información

Horario:
De Lunes a Sabados: 10:00-20:30h

C/Balmes 26
08007 / Barcelona /España
[Ver mapa]

Contacto

+34 93 317 05 78
+34 93 412 27 02
alibri@alibri.cat
alibri@alibri.es