Verd paradís I constitueix l'inici de la publicació de l'obra narrativa d'un dels autors més importants del segle xx europeus. A través d'una prosa precisa - que ens fa pensar en Joaquim Ruyra - Max Roqueta evoca un paisatge i una gent que semblen talment arrabassats del temps. Aquestes proses, que descriuen deliciosament l'Occitània de la primera meitat del segle xx, constitueixen una aportació de primer ordre al panorama literari europeu.
Argelièrs, a l'Erau (Occitània), és el teatre i el rerefons mític de les narracions que integren el recull que el lector té a les mans: tot just a 25 km de Montpeller, ocupa el capdamunt d'una costa que domina a llevant i a migdia una extensa i atapeïda massa d'alzinars clapejats, ací i allà, de roures, vinyes i pedregars.
Els textos que integren aquest primer lliurament de Verd paradís, redactats entre els anys 1934 i 1958, van ben enllà de l'evocació nostàlgica d'una arcàdia personal esvaïda o de l'anecdotari local, ric d'històries de bosquerols, caçadors i vinyataires. Ben al contrari: tots i cadascun dels textos que formen Verd paradís I s'endinsen decididament en la contemplació reflexiva i interrogant del misteri de la vida en totes les seves manifestacions: del cant dels grills als treballs i els dies... Una contemplació que voldria penetrar en el secret de les coses i dels éssers - de tots: del senglar o l'ocellada a l'avi que s'acomiada de la vida, perquè no hi ha gaires diferències entre la condició humana i la vida animal - i que a cada nova narració refà els múltiples viaranys que menaren l'autor, essent un marrec, a la revelació de la bellesa i la crueltat de l'existència. Així, doncs, al costat de la insistència en la solitud, la incomunicació i la mort, també trobem la bellesa a què al·ludeix el títol de Verd paradís, malgrat la cruel indiferència amb què la natura assisteix a la peripècia humana. D'alguna manera, la terra que en l'imaginari felibrenc nodria els seus fills, la terra-mare de Mistral, ha deixat de vetllar pels seus nodrissons... L'Arcàdia ha estat substituïda per un país de masos rònecs d'on el jovent fuig i on els avis i les padrines no tenen res més a fer que esperar.