Vilanova Vila-Abadal, Francesc
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d'Història Contemporània a la UAB i director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer. Ha publicat els llibres Raimon d'Abadal i Calderó (Barcelona, 1992), Ramon d'Abadal. Entre la història i la política (Lleida, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, 1999; Premi de la Crítica Serra d'Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, 2001), i La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, 2004). Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940), de Raimon d'Abadal i Calderó (Barcelona, 2001), l'epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Barcelona, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, 2000). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l'exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L'Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, etc.).
En 1939 el Estado franquista se desplegaba en medio de una ciudadanía exhausta por los tres años de guerra y violencia. Mientras tanto, los responsables del nuevo poder y sus portavoces autorizados impartían un nueva doctrina acerca del poderío español, la dignidad nacional y el papel con vocación de Imperio que desempeñaría, de forma destacada, la nueva España en el marco internacional, al lado de sus amigos alemanes e italianos y desafiando las decadentes democracias como Francia y, en menor medida, la Gran Bretaña.Ésta es la crónica de cómo el poder franquista se revistió de una nueva liturgia de representación y salió a la calle para reivindicar, sin ningún tipo de mesura ni de vergüenza, el papel trascendental que se suponía podría desempeñar, con «un millón de soldados» en sus puestos, en la Europa fascista que se avecinaba.