A El Gran Inquisidor, probablement el capítol més cèlebre d'Els germans Karamàzov, l'última novel·la de Dostoievski i la seva obra cabdal, l'Ivan llegeix a l'Alioixa un poema seu que descriu la trobada entre el cardenal gran inquisidor i Jesús, que ha tornat entre els homes. Les figures de Jesús i de l'inquisidor representen dues maneres diferents d'entendre la religió: l'una qüestiona, inquieta i obliga a estar alerta; l'altra consola i protegeix a canvi de la submissió. ¿Són dues tasques complementàries o incompatibles? La paradoxa es teixeix amb els raonaments que, en nom de la fe, va embastant l'inquisidor en presència d'un Jesús que l'escolta amb una actitud d'infinita paciència.
"N'hi ha que s'han rigut de l'obscurantisme i del caràcter retrògrad de la meva fe. Aquesta colla de pocavergonyes i d'imbècils, però, no serien capaços ni en somni de concebre una negació de Déu tan contundent com la que exposo a El gran inquisidor [.]. No és possible trobar a Europa una expressió d'ateisme tan potent com aquesta. No és com un infant, doncs, que crec en Crist, i ho confesso. El meu hosanna ha passat a través del gresol del dubte."
Paraules de Dostoievski adreçades als estudiants de la Universitat de Sant Petersburg el 30 de desembre de 1879, abans de la lectura d'El gran inquisidor.