La poesia de Ronsard és més viva que mai. La poesia de Ronsard és, sens dubte, una poesia culta, però va més enllà del culteranisme, pel camí de la vida viscuda, del temps i de l'amor, els dos grans temes dels sonets que conté aquest llibre. La poesia n'ha parlat molt, de l'amor i del temps, i de diverses maneres. Una de les més clàssiques i famoses és la que ens aconsella que visquem mentre puguem, que no deixem escapar els dies, que collim les roses de la vida quan encara és possible.

Amiga, abraça'm, besa'm, estreny-me encara més,
i mesclant els alès, m'escalfaràs la vida,
fes-me petons a mils, t'ho prego, dolça amiga,
incomptable ho vol tot, l'amor, i sense lleis.

Besa'm, boca boníssima, no perdis ni un minut,
¿o esperes ser allà baix, amb llavi esblaimat,
per besar (de Plutó ja la dona o l'amant),
quan no tinguis color ni res semblant a tu?

Ara que vius, que em xuclin els teus llavis de rosa:
balbuceja, besant-me, amb la boca mig closa,
mil paraules sense esma, als meus braços morint.

Jo moriré en els teus, i quan tu reviuràs,
jo ressuscitaré; anem així allà baix,
per curt que sigui el dia, és millor que la nit.