Secundogènit de Pere III, Martí (1356-1410) fou l'últim rei de la nissaga dels comptes de Barcelona. La historiografia moderna, tradicionalment, l'ha ornat amb l'apel·latiu de "l'Humà". Tanmateix, per als seus contemporànis fou el monarca "Eclesiàstic", campió de la beateria. No nasqué per a ser rei, tot i que, sense buscar-ho, n'esdevingué en la maduresa. De tarannà extremadament religiós, Martí I representa la contraposició als valors culturals prehumanistes del seu germà i predecessor, Joan I. Com a governant, no sabé o -millor dit- no pogué atallar la violència endèmica de les bandositats aragoneses i valencianes, però aconsguí unir Sicília a la Corona catalanoaragonesa i derrotà definitivament le ressitència sarda. Nogensmenys, el seu record ha restat marcat per la indesició a l'hora de designar un successor, que significar l'entornització de la dinastia castellana dels trastàmara als Països Catalans i Aragó.