En aquest llibre, i a diferència de la tesi sostinguda per Ferran Soldevila i Pierre Vilar, que ha estat seguida per molts altres historiadors, s'interpreta i es documenta que el sentit polític que defineix centralment, per part catalana, els xocs de 1640 i 1705 és essencialment el mateix: tractar d'assegurar la integritat i la continuïtat del règim d'autogovern propi en el marc d'un model d'estat de tipus constitucionalista. La incardinació en el joc de la política internacional europea seria en el 1640 per intentar frenar les escomeses del reformisme absolutista d’Olivares, i en el 1705 per procurar recuperar el terreny perdut en l’autogovern d’ençà 1652. En aquest sentit l’aposta catalana de 1705 tindria un horitzó «sobiranista català» i l’objectiu seria afermar les llibertats del sistema pactista. A partir d’aquí s’hi podia bastir un marc polític i institucional propi que fos capaç de donar sortida a les energies i al dinamisme d’una economia en expansió.