El que segurament més ens impacta en aquesta obra és l’íntim coneixement amb què la seva autora tracta les passions i les esperances a què es veu subjecta l’ànima humana, i la seva proposta global per transformar-les en fonament d’una vida plena de riquesa i d’experiències. Ens trobem en el segle XVIII, gairebé tres dècades abans del naixement de Karl Marx, i Wollstonecraft no pensa en termes d’estructures econòmiques, sinó en relacions familiars i de rang. Tota l’educació de la dona està orientada a impedir que desenvolupi les facultats intel·lectuals i a fer que es conformi - diguem-ho també en termes moderns- a exercir d’objecte sexual en una absurda competència amb la resta de dones. Així crea hàbits de submissió que ja no es podran desarrelar; i que no li ofereixen una altra perspectiva que el fracàs i l’amargor de l’envelliment. Enfront d’aquest model, Wollstonecraft defensa una vida organitzada entorn de la racionalitat i vol arribar-hi per mitjà de l’educació. No podem llegir aquesta Vindicació dels drets de la dona com si fos un llibre del nostre segle; però sí que podem dialogar-hi des de la llunyania, i trobar-hi orientacions per a moltes qüestions que encara ens assetgen.