Un aspecte poc conegut de la historiografia artística de l'exili republicà espanyol és l'experiència concentracionària per la qual van passar desenes d'artistes, reclosos inicialment en camps de concentració en del sud de França i del nord d'Àfrica, i més tard en els Dulag de trànsit i en els Stalag per a presoners de guerra, als quals seguirien els camps d'extermini nazis i els gulags soviètics. Les creacions van ser degudes a un sentiment de repulsa encaminat a testimoniar les tendències més destructives de la misèria humana, recreant les imatges del terror, com si es tractara d'un acte final de rebel·lia que els permetia recuperar la seua dignitat. Superant l'estètica, rodejaren l'art fent seu el proverbi que «una imatge val més que mil paraules». Però en realitat, van ser necessàries moltes més per a donar testimoniatge puntual d'aquell terrible drama.