Amb vuit llibres publicats des del 1983, els versos d’Anna Montero descriuen una trajectòria elusiva i reverberadora, que viu en els detalls i sap transmetre l’angoixa o la serenitat amb una força veladament impregnadora. La tenaç latència de les coses, l’avanç i la retirada de la llum, les usures del temps i el regal dels records són inquirits una vegada i una altra en uns poemes que no donen res per descomptat, que mai abandonen la veu baixa, i que, en la seua voluntat de trobar els clivells reveladors del sentit entre els maons opacs de la paraula, poden evocar el fulgor breu de la poesia oriental i la sàvia ignorància de la mística. Cada poema d’Anna Montero és una humil i agosarada exploració de la fondària que habita a dins i al voltant nostre. Humil, perquè coneix els riscos d’una recerca així i també perquè sap que qualsevol impostació l’anul·laria. Agosarada, perquè fa falta valor per a avançar així a la descoberta, fent camí on no n’hi ha.

La poesia d’on els camins s’esborren s’ha anat cobrint de fosca; ha entrat en el capvespre, i, des d’aquesta obaga, obri un esquiu diàleg amb l’altre de dins seu, eixa presència muda que podem intuir en les gires dels somnis, en el fons dels espills, en el silenci en blanc que preludia el poema, abans que la densa argila de les paraules ho empastife tot. Aquell altre que som, expectant, i que voldria que ens diguérem —dient «el que ningú no pot dir d’una altra manera»—, perquè llavors també ell tindria nom. Mentrestant, cau la nit, les ciutats s’esmunyen i s’esvaneixen a poc a poc els ecos de les veus. La poesia d’Anna Montero copsa aquesta gravetat d’una manera que és només seua. Per això perdura.