És innegable que el matrimoni ha comportat sempre avantatges i inconvenients, i els antics ja n’havien parlat a bastament. Però Poggio Bracciolini, el gran humanista, que es casà als cinquanta-sis anys amb una noia de divuit, va encara més enllà i planteja obertament l’escaiença de la seva decisió. ¿Té sentit casar-se si un ha viscut sempre sol? ¿Cal conèixer els costums de la parella abans del matrimoni? ¿Són preferibles les joves inexpertes o les vídues? ¿El sexe serà un problema si hi ha tants anys de diferència entre els cònjuges? ¿És adequat tenir fills en edat avançada? Estructurat en forma de diàleg, aquest llibre singular dóna resposta a aquestes i a moltes altres qüestions que avui continuen essent ben vigents.

Giovanni Francesco Poggio Bracciolini (Terranuova, 1380 – Florència, 1459) va ser una de les veus més notables del Renaixement. Ben relacionat amb la cúria i amb els Mèdici —fou secretari apostòlic a Roma i canceller de la república florentina—, excel·lent copista i recercador incansable de manuscrits d’autors llatins, va tocar com a escriptor temes ben variats, com es pot comprovar en la Historia Florentina, la Historia tripartita disceptatiua conuiualis i el Liber facetiarum, en els tractats De auaritia i De nobilitate, i sobretot en el brillant opuscle "¿Convé que un home vell es casi?", que ara oferim per primera vegada en català.