Plastilina vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica a la maquinària productiva. Plastilina vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes —que és, en dar-rer terme, la reproducció implacable de l’engranatge de la mort.
Maria Sevilla crea un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, però en forma de poema. Més enllà de la mètrica, però, el metrònom s’estén per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina).