Nosaltres, purs desposseïts, errem perduts mentre
assagem donar sentit a un discurs que —ho sabem— no
escoltarà ningú, però ferms en la convicció profunda
que tot poema ha de sorgir de la foscor, de la ceguesa,
de l’obscuritat, del fons ignot de cadascú on la paraula
es fa silenci, a mig camí entre l’udol de l’animal i la
impassibilitat dels ídols. La llengua, el poema.