En un món on tot és signe i on no sempre sabem el que ens fan les ferides, un llibre ens posa un símptoma entre les mans. Són traces i indicis, marques i talls que no són de paper. Potser no sabem com funcionen ni què volen dir perquè els panys no tenen clau. Però parlen d’una cultura i d’una memòria, les nostres, que han fet del símptoma desviació, malaltia i repressió. Tantes vegades les nostres llengües n’han fet trastorn, pertorbació, patologia. Histèria o melancolia. També exotisme i alteritat. Rarament n’han fet escolta i paraula en moviment. Com si escoltar fos tot allò que no hi cabés. Potser per això els estels estan ferits i sentim llàstima pel dia.   

Una veu demana als transeünts qui recollirà el seu món. Fa sentir una pregunta que escoltem perquè, en el símptoma, s’hi juga la forma de la nostra salut i de la nostra raó. També una manera de pensar i de transmetre col·lectivament la història dels nostres fracassos quan, amb les paraules, empresonem, assignem, estigmatitzem. Els poemes dibuixen els contorns d’un altre símptoma possible. Són una escriptura que de vegades oblida la pell marcada. D’altres, esbatana les finestres. O repeteix i substitueix. Trenca la promesa de seguir-nos repetint, perquè mai oblida el que un símptoma ens pot fer