D'ella s'explica -text nascut amb una voluntat més escènica que literària- intenta furgar en les relacions entre la música i la dramatúrgia teatral a partir d'un tema aparentment caduc: la santificació, que enfronta l'home individual amb l'home en comunitat. D'una banda, la història de la humanitat ens demostra (encara avui) que la col·lectivitat és idòlatra i necessita crear absoluts que apaivaguin el sofriment compartit. De l'altra, la figura mitificada és -com tots nosaltres- un individu amb unes necessitats prosaiques, igualment important. Isabel, la protagonista, va morir sola i trista, però la llegenda sempre s'escriu en lletres daurades. Heus ací la perversió de la memòria col·lectiva: la posteritat.