Amb la recreació del relat 32è de L'Heptaméron, de Margarida de Navarra, Christiane Singer ens mostra una passió amorosa que ens depassa, que no sabem fins a on ens fascina i fins a on és objecte del nostre més ferm rebuig. De fet, l'autora no ens confronta a "una", sinó a "la" passió amorosa, aquest "anterior privilegi" d'uns quants mortals, de conèixer "el més vertiginós dels abismes en el qual l'home tingui la possibilitat de caure. Un abisme de flames i sofrences intenses". I en aquest vertiginós abisme, l'home i la dona, joguines d'un malson terrible, mostraran l'un, la seva força, la seva superioritat, la sofrença d'un honor malmès; l'altra, la seva submissió, l'acceptació d'una culpabilitat imposada per l'altre, i una capacitat de perdó i d'admiració que no sabríem qualificar. Però, des del punt de vista literari, tot això seria ben poca cosa sense la musicalitat que embolcalla tot el text, sense la seva prosa solemne plena d'imatges poètiques belles i difícils alhora, sense aquesta llengua acurada que és, al cap i a la fi, l'escriny indispensable per a una joia com aquesta.