La sobirania de l'Estat ha parlat. Catalunya inequívocament no té lloc en aquesta Espanya i els que s'han entestat anys i anys en buscar un encaix han fracassat. Espanya és una i indissoluble i fins aquí no hi ha volta de full. 

Dit això, veure un president de la Generalitat felicitant-se perquè l'Estatut ha estat "reafirmat" (que no sentenciat), i cantant les excel·lències del seu partit en clau espanyola per atacar una oposició, també espanyola, treta del s.XIX, és poc menys que una imatge nacionalment apocalíptica, com el fals Messies que s'ha volgut fer passar per President de la Generalitat. Veure líders acatant la sentència pocs minuts després del fallo és deplorable i humiliant. Com a català que sóc, i que potser alguns són menys que molts de nosaltres, em fa sentir mistificat. 

Veure com la gent del carrer no en sap res, no li importa o no contesta és vergonyós. I la culpa la tenim tots, la societat i la classe política, que ha jugat amb el nucli de la nostra ànima política, amb el que ens manté la institució nacional com pot, amb el pacte que vam votar i que ara s'ha tombat. La culpa és d'haver cansat el ciutadà, d'haver marejat interessadament la norma.

La culpa és d'uns i dels altres i ho pagarà Catalunya. Ho pagarem tots.

Ara no és el moment d'acatar res, perquè la sentència és interessada, manipulada i viola els principis de la mateixa jurisdicció espanyola en corregir o interpretar i no sentenciar. Ara és el moment de la unitat dels catalans, de fer front a l'enèssima violació de la nostra bona voluntat i del nostre benestar. La resposta ha de ser contundent, i qui es perdi pel camí s'haurà d'alinar amb uns o amb els altres, però aquí l'ambigüitat ha de passar a la història.