Després d'haver exercit l'ensenyament durant vint-i-sis anys -i arran d'una trobada fortuïta amb una exalumna-, Joaquim Sala es lliura a una reflexió en veu alta sobre l'estat de salut de l'ensenyament i de l'educació dins de l'era electrònica i en el marc de la inquietant globalització. Segons l'autor, el món es mou per una dinàmica perillosa empesa pel poder de la tecnociència global, la qual creix exponencialment sota l'impuls d'una voluntat cega (Nietzsche) dins les aigües ideològiques d'una economia de mercat que ens arrossega cap a un destí incontrolable i sense nord. És així, doncs, com es perden els sentits de la mesura i de l'orientació, i es trenquen els equilibris que ens aboquen a un món desbordat. L'ensenyament i l'educació -el sismògraf més sensible dels tremolors del món-, víctimes d'aquest desgavell, requereixen que la saviesa (la filosofia) i les humanitats assenyalin el sentit dels límits tot proporcionant mesura i seny en les accions i en la vida, tant de l'individu com de la col·lectivitat. En definitiva, es tracta de potenciar el pensament crític si volem que la saviesa, avui encerclada, creixi com cal. Totes aquestes reflexions van unides a altres meditacions sobre la tercera edat i els avatars de la vida, des de la talaia i la perspectiva del cim d'una biografia que va fent camí.