Quan el 1980 Jordi Pujol va assumir la presidència de la Generalitat, la transició era un projecte il·lusionador en el qual CiU es va comprometre a fons, amb l’esperança de contribuir al progrés general espanyol i a l’entesa solidària entre Catalunya i Espanya. Vint anys més tard, les últimes reflexions de Jordi Pujol com a president de la Generalitat ja destil·laven un desencís preocupant que, amb el procés de discussió de l’Estatut, es va confirmar i agreujar. I la sentència del Tribunal Constitucional va reblar el clau. L’anomenat “esperit de la transició” havia estat un miratge. 

Però, com diu Jordi Pujol, “el congost que estreny el camí no significa que s’hagi acabat. Significa i reclama més esforç, més risc, més capacitat d’esperança. Més voluntat de ser”