No cal pensar gaires arguments per justificar que el món animal sigui el protagonista del dossier d’aquest nou número d’El Món d’Ahir. Si la Història és el relat del pas de l’home sobre la terra, costaria molt deixar de banda els seus companys de viatge, els éssers vius coberts de pèl, ploma o escates que, per a bé o per a mal, han conviscut durant mil·lennis amb l’hegemonia de l’Homo sapiens. Les bèsties han estat, de vegades, part del paisatge i prou, tot i que la moderna ciència ambiental ens ha ensenyat com és de decisiu el paper que juga cada espècie en aquest gran joc d’equilibris que és la naturalesa viva. Però, tot sovint, els animals han tingut un paper molt més important per a les societats humanes. Han estat companys de trajecte i de treball, armes de guerra o amics fidels i estimats. També han estat el mirall on l’ésser humà ha contemplat la part més autèntica de la seva pròpia naturalesa, i per això pensadors, escriptors i xamans han convertit guineus, cavalls, feres i ocells en símbols de tot allò que la humanitat conté de diví i de monstruós.